juandon

 “ LA SOCITAT DE LES NOVES TECNOLOGIES ES HÍBRIDA I DISRUPTIVA”

 

 

De Juan Domingo Farnós i Miró (juandon)

 

https://juandomingofarnos.wordpress.com

 

 

Les tic canvien la societat i l’educació

 

Parlar d’educació i de noves tecnologies (TIC), si bé pot semblar un tema molt “trillat”, i per tant a l’abast de qualsevol, realment no són gaires les personas que ni el coneixen i menys encara, n’han sentit parlar.

Per a què qualsevol nova situació pugui ser emprada per la gent és necessari no solament publicitar-la, condició básica, sinó també portar-la a terme.

Arriba el moment que EDUCAR I FORMAR, canvien de format, de manera d’ aprendre, de relacionar-nos , és en aquest precís instant que hem d’aprofitar i treure  la palla i separar-la del gra, posar fi a tot tipus d’estructures rígides, no flexibles, poc dinàmiques, rutinàries i canviar-les per altres d’obertes, flexibles i dinamitzadores, tant és que siguin presencials o virtuals, això ja no s’ha ni de plantejar-se, només han de ser opcions vàlides per tal d’aprendre, d’educar-nos de manera continuada i permanent.

 

L’imoportant és l’essència, de l’educació, la formació en el sentit més inclusiu i personalitzat de la paraula.

S’ha d’arribar a que apareguin ciutadans d’avui i del futur amb una elevada capacitat de raonar, de crear i d’innovar … no té res a veure l’avui de l’ahir , i hi anem de totes totes, no hi marxa endarrera.

Els rols canvien, com tot …, i hem d’estar preparats no només per poder realitzar-los amb excel • lència, sinó que hi hem d’estar convençuts.

La nostra educació tot just ensenya a preguntar, a indagar, a dubtar.A l’aula hi ha poc diàleg i massa monòleg.La pregunta és el detonant del coneixement com veurem més endavant.Les grans preguntes són les que han fet que la humanitat avanci i progressi en els seus èxits.Però la pregunta és incòmoda per a molts professors, quan realment estem vivin de manera conectada, ( George Siemens) i també en Xarxa (Castells), per tant, i molt a pesar d’aquells que els canvis els poden molestar o, en el pitjor dels casos, fer-los sentir incomodes, el quue han de fer és apartar-se i deixar pas a d’altres que si es veuen encoratjats per tirar endavant un nou projecte, una nova manera d’entendre la sociedad i per tant l’educació.

 

Realment els que estem per la disrupció en l’Educació i la considerem com a condició básica  perquè els ciutadans tinguin autonomia, confiança en les seves possibilitats personasles Sabem que és una qüestió complicada perquè ens podem, i de fet és així, ens estavellem de cara contra les muralles de les cavernes del ” poder “establert, estructures encarquerades en el temps (lleis, polítiques, economies …), amb organitzacions vuitcentistes que no només no evolucionen sinó que involucionen (Escoles, Universitats …) i amb una manera de funcionar diària que és la mateixa de fa cinquanta anys enrere, per tant les Noves Tecnologies TIC, només aporten un “conflicte més, no solucions …, per a ells clar, quan realment són tot el contrari.

Les Tecnologies de la Informació i de la comunicació, així com el mateis Internet, ¿perjudiquen realment a l’educació? … Naturalment nosaltres direm que no, però la realitat és una altra.Se sap que les utilitzem de manera natural (invisible, tal com reflexa Cristóbal Cobo en  el seu llibre… http://prezi.com/9kgb4daijqim/aprendizaje-invisible/.

 

L’educació formal&informal

 

Però quan hem d’entrar en el terreny de la maquinària de L’EDUCACIÓ REGLADA I FORMAL, imposada i elaborada pels poders político-educatius, llavors la casa cambia, ja no és el mateix.

Fins que no es curi aquesta “lèrgia” per les TIC, seran vistes d’una manera tèbia, és a dir, bé que les utilitzem però no gaire (això és la lèrgia), perquè o no funcionen, o produeixen problemes a les aules, o no sabem que fer, o els alumnes es distreuen … plantejaments que com veiem no són demostrables ni demostrats  científicament, ni el que és més important, de manera natural.
En una xerrada que va donar Stefen Downes, sobre els curs que està implementant al costat de Geroge Siemens, i que han anomenat MOOCS, va dir “senyors no apaguin els mòbils, perquè ja que estem en una societat en xarxa, és natural que sonin no ?…. això ho dius en un centre educatiu i et titllen de mal docent o en el pitjor dels casos de “bohemi”.

 

Però en aquest Escenari que estem potser seria més important anar una mica més enllà, sense perdre de vista aquest referent, però es tractaria de “trobar” camins diversos, possibilitats previstes o no, però intentar tenir clar que volem que sigui L’EDUCACIÓ en aquesta nova societat que vivim, amb aquest nou referent que són els “social-media”, l’aprenentatge col.laboratiu, el treball en equip, el canvi permanent i dinàmic de plantejaments i de rols…
Afortunadament diferents pensadors tenen oberts espais de pensament que van en aquesta direcció, encara que pocs ho consideren com la recerca o una “alternança” als models existents, sinó més aviat, millores dins l’aspectre que constitueixen els paràmetres dels sistemes establerts i acceptats per la mateixa societat.

És cert que alguns com Roger Schank, David Warlick …. es veuen com pensadors disruptius, potser ho siguin en l’aspecte “formal” de les seves exposicions en llibres i conferències, però no deixen de ser variacions sobre el que existeix, millores dins del que ells consideren que no serveix o que està mal “dissenyat “.
Si ho pensem bé, el mateix Schank, va intentar construir una manera diferent d’Escola, però realment va ser només això, un intent, la realitat és que si les coses no són refrendadaas per la Societat en conjunt, de molt poc serveixen, són només això, intencions o en el millor dels casos, experiments.

 

La qüestió és que les persones que ens dediquem a pensar sobre l’educació i les noves tecnologies, hem començat malament, hem errat el camí, ja que hem començat la casa per la teulada, només estem pendents de l’educació, si, sembla un absurd, però mai hem tingut clar que potser aquesta Societat no vol que l’EDUCACIÓ sigui el mateix que ha estat fins ara, i aquí radica el principal handicap, hem començat per un terreny “contaminat” i l’únic que aconseguim és anar descontamienant una cosa que ja no té remei, que pertany a altres èpoques i que en aquesta nova Societat no té raó de ser.

 

Per tant hem de triar entre dues postures que condicionaran el futur de la Societat, ja que l’educació és una de les principals pedres angulars en què gravita qualsevol ecosistema…

Una, seria seguir buscant millores, modificacions, regeneracions  als sistemes educatius d’ampli aspectre que realitzem les últimes generacions-que seria seguir amb una Educació eminentment formal, estandarditzada,
homogeneïtzadora … basada en Currículums prescriptius i igualadors … i enfocada a donar resultats que generin titulacions previstes perquè després derivin en la societat en els treballs clàssics de sempre …..( a això el podem anomenar INNOVACIÓ) .

 

No fa res escoltant Jordi Adell I Linda Castañeda en una entrevista conjunta sobre un dels seus temes preferits: els PLE, Jordi va arribar a dir que segurament podran desaparèixer fins a les assignatures ….. això podria ser considerat fins a “heretgia” i transgressor pels puristes normal, pels disruptius, aquests . veuen que els contrastos poden ser molt forts, però són necessaris. Sii volem abandonar el fracàs escolar cal treure l’escala dels grisos, no queda altre remei, cal apostar a guanyador, i el cavall que arribarà primer a la meta prr serà un nou ciutadà que sàpigue autogestionar-se..
Per contra, podem  preguntar a la Societat que vol que sigui l’Educació, com volen que la innovació que es vagi produint, es desenvolupi, … si és que realment volen que estigui en certa manera emmarcada i acceptada per tots, … una Educació natural, per tant eminentment no formal, informal, que pugui o no arribar a la formal, però per mitjà de mecanismes no donats, és a dir, no anar sempre cap resutats finalistes, coneguts, previstos … sinó  plantejaments creatius,constructius i sobretot prioritzant la connectivitat entre persones i / o organitzacions i establint mecanismes generadors de procediments oberts, flexibles i autoregeneratius, on la retroalimentació producte de l’ASSAIG-ERROR, sigui la base del funcionament normal de la societat.

 

Un altre aspecte que hem de plantejar en aquesta nova Societat conectada i en xarxa, és la relació entre les noves formes educatives i la seva necessària simbiosi amb el treball i l’empresa.
Aquesta dicotomia és un dels més importants i disruptius canvis que la Societat necessita i ha d’obtenir i per això necessita si o si, de les Noves Tecnologies, que d’altra banda sense elles, seria imposible, ni tan sols tenir-ho en compte.
Fins ara l’Educació era un apartat i el món laboral altre, i solament es relacionaven quan una vegada finalitzat el procés instructiu i formatiu (escoles, universitats …), es donava per conclòs, era llavors quan es traspassava d’un llindar a l’altre.
La Societat defineix la nova educació

 

La formació, l’educació … ara ja no està segmentada, és un aspecte global i continuat, en estat permanent d’activació, ja ningú acaba mai la seva “formació”, l’educació és per a tota la vida, per la qual cosa que sigui ja un dret, gairebé no té importància, ara el seu modus vivendi és l’obligació” que tenim d’estar en continu “on” i en perpètua “beta”, en situació oberta per estar dins del camí de la innovació, de la autoregeneració i de la millora, fins i tot alguns hem d’estar en estat “alfa”, és a dir, estar preparats per anticipar-nos a les possibles previsions que generarà el futur, la qual cosa fins ara sense les TIC era impensable.

I és aquí on entra aquesta relació, que ja no és tl, entre formació i treball, ara ja són el mateix, no només es barregen com un Mashup, sinó que conformen un sol cos. “L’educació necessita del treball i viceversa” (Harold jarche ###) Si un dels dos aspectes falla, l’altre no té ni tan sols sentit de ser.
I és després d’aquest plantejament, que podem anomenar DISRUPTIU , si es vol, però que seria un fidel reflex del que és ara la Societat, és on podem ubicar la nova redefinició social i educativa d’avui i del demà .
Una societat que vol estar llibertada de “lligams” deterministes i uniformitzadors, que vol ser diversa, realment i legalment, que sap que la utilització de les Tecnologies li permetrà ser-ho, que exigeix ​​que la deixin evolucionar al ritme que marquin les persones, no el organismes que ja són obsolets perquè han perdut les seves funcions reguladores d’uns estàndards que homogeneïtzen i impedeixen precisament aquest HIBRIDAJE, que precisament és el reflex del que trobem en la Societat.

 

Per tot això necessitem una Educació diferent, que ens permet no només està unió amb el treball, sinó amb uns pilars que deixin clar el que volem que sigui, ja que sinó ho tenim clar, difícilment podrem saber ni els Rols dels diferents agents, ni les possibilitats que podem trobar i necessitar.

És aquí on necessitem de noves ESTRUCTURES adaptades socialment a l’entorn en què vivim, maneres volgudes per la societat i que obtinguin el “grau” i el “rang” d’acceptació de tots perquè la seva posada a punt i resultats, ens permeti progressar no només com individus sinó com a comunitats.

ORGANITZACIONS flexibles, amb perspectives canviants, on no prevalgui l’aspecte espai-temporal restringit, sinó que la llibertat de moviments sigui la base del seu èxit Organitzacions mòbils, fàcils de canviar, econòmiques en els costos i ubiqües en la manera d’entendre la seva disposició .

Una manera de FUNCIONAR, completament nova, on la formació permanent i continuada,- ajudats sempre per la Intel.ligència col.lectiva, emocional, artificial..- … ens permetrà ser un altre tipus de ciutadans i per tant una altra classe de societat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les TIC, condiciones la societat? 

 

 

Les Tecnologies que ja portem a la nostra motxilla (TIC) facilitaran no només aquesta tasca sinó tots els processos i d’alguna manera ens “obligaran” a viure d’una altra manera, encara que algunes vegades no vulguem. No hi ha més remei, l’adaptació ara és vital, ja no és optativa, per tant la millora social vindrà per si sola.

Tot aquest procés de modelatge Social ve donat per uns condicionants que les Noves Tecnologies (TIC), ens “obliguen a tenir en compte ja basen en ells.

Les TIC, tal com indica entre d’altres Clay Shirky (traducció de Dolors Reig) ,no condicionen només el comportament de tot el que gira al voltant de la Societat i d’aquells elements incrustats en la mateixa: Economia, política, educació … sinó que d’alguna manera han marcat un tipus d’època que no s’assembla en res a les anteriors, ja no és un canvi cíclic, com venia succeint fins ara-una societat es superposava a una altra-ara no, la ruptura (disrupció) és el seu segell d’identitat , les TIC, fan que sigui així, que ja res sigui pla, linial i si que sigui tot HIPER, que el concepte de Transmedia s’imposi


Aquesta nova societat fa que es generi una altra Cultura de l’Educació, on ja ningú es “refugiarà” en el paraigua de les Escoles i Universitats, aquestes han perdut el seu “poder” de valors refugi, de tòtems del coneixement i de “validaores” de titulacions que no només no servien per a res sinó que segreguegaven i encotillaven, a la vegada que establien bretxes que a uns enlairaven i, a altres enfonsaven en la misèria (els marginaven i excloïen socialment).

Aquesta Societat vol formació de qualitat, lliure, INCLUSIVA oportunitats per formar-se sense dependre de l’accessibilitat, de l’economia, de la seva situació d’habitabilitat, del control temporal que la Tecnologia (TIC) l’hi facilitarà.

 

La Societat serà la que acceptarà tots aquests condicionants com els únics que importaran, això farà que cada persona pugui treurela seva excel,lència, el millor que pot aportar als altres, tant com a consumidor com a productor (prosumers), i ningú li podrà impedir dur-ho a bon port, de manera que no només cada un com individu millorarà, sinó que això beneficiarà a la col.lectivitat.

Mai abans això va ser possible, per tant ara ho hem d’aprofitar, anteposant-ho a qualsevol altra circumstàncies, eliminant aquelles traves que no ho feien possible, però fer-ho de cop, sense miraments proteccionistes sense sentit i, no poc a poc com diuen “els de sempre “, aquesta societat vola ja no camina.

Estem en el temps d’Internet, dels Socialmedia, de les xarxes.. … i hem d’agafar de totes el millor que tenen i emprar-lo per millorar · tots · no uns quants.

 

Es l’època del ‘CIUTADÀ i el seu hàbitat és la SOCIETAT , per tant és des d’aquí on hem de pensar, executar i servir.
Si ho fem, aconseguirem camins que ens conduiran cap a “territoris” que mai en la història de la humanitat van ser possibles.
“Es  la Societat la que educa, ja no serà més pastura exclusiva de l’Escola i de la Universitat”

 

La nova sociedad vol ser i estar educada, per tant acepta una formació que provoqui, que faci moure els estaments individuals i col.lectius de manera constant, que no vegi una maquinària aturada, sinó movent-se, buscant sempre noves possibilitats.

Una manera diferent de funcionar on els “experts” no siguin solament els de sempre, sinó que ara ho puguin ser tots i cadascún dels seus ciutadans, segons les seves característiques, interessos…que l’aprenetatge sigui entre iguals, això si, amb papers diferents, que no vol dir contraposats, sinó complementaris, que uns necessitin dels altres, mai amb superioritat jerarquitzada verical, sinó transversal.

 

Les TIC han fet saltar per l’aire aquella premisa que la corona de llorer la portaven els qui estaven al capdamunt de la pirámide d’influència, els qui estaven tocats per la gràcia de la saviesa- es adir, els qui estaven sempre dintre del carro dels estandars socials de torn-.

 

Aques fenomen i d’altres que anem comentat, han provocat aquesta mena de “revolució” social i per tant educativa, ara els responsables i els protagonistes de la societat ho som tots, no uns quants com fins ara, els aprenents (tots) som els “reis” d’aquesta societat(tal com ens diu Tolkien, en ·el senyor dels anells”…)i el nostre reialme es la societat mateixa, per la qual cosa l’educació pot ser el motor del canvi, sinó a l’inrevés, la societat amb les seves tecnologies, ha fet que l’educació sigui una altra cosa molt diferent del que venia sent fins ara.

 

Doncs per això mateix i al fil del que acabem de dir, fa tot just unes setmanes el meu amic Steve Wheeler, va realitzar una conferència a Lisboa sobre Wikis, blogs …  la seva aplicació en l’aprenentatge i va tenir una resposta contunden a les Xarxes Sociales qüestionan aquests plantejaments i van ser des del mateix entorn educatiu i universitari.

 

 

 

 

 

 

 

 

Podem passar les línies vermelles?

 

 

Ell plantejava una nova manera social d’aprendre i d’educar-se, un escenari informal, amb totes les conseqüèncias, incloses les cerificacions i intitolacions, qüestió ja proposada per JAY CROSS en el seu llibre “L’aprenentatge informal”, una proposta que fa més de dos anys ja vam incloure en una plataforma anomenada Ning, i que parlava d’atravessar les línies vermelles de l’educació “oficialista”per tal d’ establir un camí de creació de pensament, de disrupció i d’innovació que després gràcies a aquests instruments de la Web2.0 repercutirien en una millora de l’autoaprenentatge i de les habilitats pròpies de cada persona.

 

Internet, els Social-media, la Web 2.0 com a web de serveis es van introduint  en diferents apartats de la vida de la Societat., e-comerç, en e-govern, en e-màrqueting, en -Educació …, tot i que potser la seva introducció sigui molt lenta, ja que les pors als canvis en empreses i en altres estaments ho fan així.

No menys cert que la seva progressió és imparable i no només hi és i ha vingut per quedar-se, sinó que d’alguna manera al costat de les Tecnologies de la Informació i la Intel.ligència Artificial, ha de determinar uns canvis que d’alguna manera determinaran el nostre futur.

El futur de la tecnologia és sustentar la GESTIÓ i amb les seves dades (traçabilitat) identificar les potencials millores, i en això contribuirà la Web 2.0. EL FUTUR ESTÀ EN LES DADES! De Tim Berners-Lee i Juan Domingo Farnós Miró (juandon)

Com a referents trobem algunes idees que es van aportar al Bilbao web Summit’11, ja que tractava del futur de la web…

 http://www.scribd.com/doc/55382551/Bilbao-Summit-2011-Comentario de Juan Domingo Farnós (juandon)

Els obstacles per al desenvolupament d’Internet no es troben en els avenços tècnics sinó en la política, la regulació, els models de negoci o els interessos privats.

Ja no només estem pendents de politiques de Continguts Oberts. (Open Data), sinó el que és més trascendent, posicionaments filosòfics i metodològics flexibles i oberts, que conjuguin les vessats tecnològiques amb les necesitas de les poblacions

 

Així, els grans reptes per al futur de la societat, van de la mà amb els social-media, amb la web

La política pública, la regulació, els models de negoci, els interessos privats i fins i tot la inèrcia cultural, són els obstacles més importants per al desenvolupament, incloent-hi internet, naturalment, més fins i tot que qualsevol protocol tècnic.

En correspondència, el canvi i el compromís han d’arribar per part dels usuaris, però també de les empreses, universitats… i els governs.

S’està fent palès i cada vegada més que educació, sostenibilitat i emprendiment, han d’anar junts, s’han de fer costat i ens hem d’aprofitar que la mateixa web suposa una enorme oportunitat per als emprenedors a l’hora de crear noves empreses, i als dirigents educatius, per tal d’amillorar l’educació.,així com perquè som els responsables i ens hem d’exigir generar nous valors.

Internet, en definitiva, està ampliant les fronteres del món, proporcionant moltes oportunitats, però al mateix temps ho fa també tot més petit, acostant a la gent a mesura que derroca els obstacles geogràfics, culturals i polítics.

 

La societat és diversa i les TIC ajuden.

 

La Societat és diversa i per tant necessita plantejaments inclusius Hem de pensar que amb això aconseguirem sumar el nombre de persones que “aportin” a la societat, “ningú sobra, tots fem falta” de Juandon a Ciutats Digitals a Medellínhttp://www.scribd.com/doc/43655696/ ponència-Medellin ), d’aquesta manera la Web2.0 ens ajuda a que desaparegui poc a poc el Fracàs escolar, un dels principals problemes de la Societat.

 

 

És un nova època amb una altra actitud, una nova manera de fer i de relacionar-nos i una manera diferent d’ordenar l’estat de les coses.

Col . laborar, compartir, aprendre … són situacions i plantejaments nous que fins ara no es feia Passem a ser prosumidors (consumidors i productors alhora).

Per tant, governs, organitzacions amb poder educatiu, social, econòmic … han de passar a ajudar els usuaris, aquest és el seu rol, el seu paper, important si, i molt, però diferent.

 

En el futur quines eines poden arribar?, de quins mitjans ens podrem valdre?

El futur està amb les ecnologies portables, mòbils, amb una Realitat Augmentada que comparteix la realitat física i la Virtual de manera conjunta i complementària, eines ubiqües, que faran que l’estaticisme i el hermetismes uniformitzador desapareguin., Eines personalitzades i adaptades a cada persona amb un alt “potencial” de ACCESIBILIDAD y USABILITAT.

Els artefactes que aniran sortint es basaran en aquests aspectes que hem esmentat, els quals són la base i els principis de tots ells.

 

 

Del futur de l’Educació acabem de parlar-ne, per tant els convido a llegir el que hem anomenat bases per un E-learning-Inclusiu, que més que referir només a Elearning, es refereix a un canvi en l’Educació, a una refundació semàntica i real del terme, tant dins com fora de les aules … per tant els deixo amb això …http://www.scribd.com/doc/33025056/Bases-Para-e-Learning-Inclusivo (juandon)

Com a educadors discutir el que és l’aprenentatge personalitzat i com es podria implementar, crec que és un tema tan important, que ha de ser una constant en els nostres pensament i en les nostres actuacions

“La fluïdesa (també anomenada volubilitat i loquacitat) és propietat d’una persona o d’un sistema que ofereix informació de forma ràpida i amb experiència .

 

Les definicions tradicionals, incloent Wikipedia, parlen d’un conjunt d’habilitats de fluïdesa: lectura, escriptura, comprensió i expressió oral impulsada per la tecnologia, però la fluïdesa és quelcom més que tot això.

Crec que les imatges que Sylvia Rosenthal Tolisano@ langwitches ), ha creat per representar la informació, els mitjans de comunicació, la xarxa i influències globals … ofereixen una imatge d’un sentit més ampli de la fluïdesa rellevant en l’actualitat.

 

Convertir-se en un expert en la recerca de la millor informació, de forma ràpida, a partir de múltiples fonts i mitjans, sabent com analitzar, avaluar, i organitzar, utilitzant de manera apropiada, i la distribució de la seva informació és una capacitat molt valuosa en l’actualitat

..

La fluïdesa dels mitjans de comunicació ha revolucionat la  feina,  l’aprenentatge, i la satisfacció intel.lectual.

Crec que per ser seriosos sobre l’aprenentatge, l’estudiant o professional, s’ha de contractar el nou mitjà.Malcolm Gladwell va destacar en el seu llibre The Tipping Point que només podem realment comunicar-nos de forma eficaç amb prop de 100 persones.Crec que en el sentit físic, si,però sí amb les eines dels mitjans de comunicació social, que pot connectar-se amb centenars de persones.

En fer ús de modernes eines i mètodes per a la creació de xarxes amb la gent, som capaços d’arribar a la gent que no podria en un cara a cara.

 

Aquesta fluïdesa amplifica la nostra capacitat de compartir idees i mètodes de mescla i amb la gent més talentosa ..sembla una cosa increïble …

M’encanta aquesta cita dels optimistes racional, “ la història del món modern és una història de la reunió d’idees, la barreja, l’aparellament i la mutació ”

I, a més, “el motor que impulsa la prosperitat en el món modern és l’acceleració de la generació de coneixement útils l.”

Aquest permamentnte caminar en una era de la tecnologia accelerada ha de ser més àmplia que el que tradicionalment es podria considerar possible.

Hem de preparar els joves a caminar per diferents camins, en les múltiples dimensions de manera que siguin capaços de participar plenament en el nostre món i el món del seu futur.També hem d’ajudar als professors ia la comunitat educativa a “actualitzar” la seva diversificació d’idees perquè puguin dedicar-se plenament als seus estudiants en aquest nou mon.

 

Estem en un món en xarxa, en un món connectat.

En un món connectat, com el que molts de nosaltres estem vivint en l’actualitat, la possibilitat de disparar el nostre potencial d’aprenentatge depèn de dos tipus de clic:

Un, intern, que ens permeti transformar de manera permanent la nostra comprensió sobre les noves dinàmiques existents i la forma en la qual podem participar-hi, i un extern, reflectit en l’ús que fem de la tecnologia per aprofitar aquestes dinàmiques mitjançant la participación.En un món connectat, necessitem fer clic per poder aprendre, i fer clic per a poder participar.

 

La pragmàtica de la implementació és important en la nostra societat actual. Els dies de la teorització acadèmica ja no està per fora de la implementació. El treball del filòsof dóna pas al científic i aquest a l’aprenent que aprèn, treballant, interactuant amb d’altres que són com ell.

 

L’Aprenentatge d’avui , el connectat, ens serveix com a punt de partida per a un treball recolzat per mitjans tecnològics. En aquest sentit, cada taller té el potencial de servir com generadorde una comunitat de pràctica al voltant de les plataformes de programari social explorades, per locual la construcció d’un sentit d’identitat es converteix en una activitat no només desitjable, sinó necessària.

Aquesta és encara una activitat que està per desenvolupar-se, i que ha estat afectada en gran mesura perquè la major part del treball al voltant d’aquestes practiques, encara és voluntari

Sense això i en la mesura que s’arribi a una massa crítica de participants, és possible que l’experiència pugui convencer a la societat en una major participació en espais en línia.

Ara, aquesta situació està condicionada també per la constant aparició de comunitats i espais de discussió a la xarxa, que competeixen per l’atenció de cada persona.

Com a conseqüencia d’alguns tallers, els participants han creat els seus propis espais enplataformas com Twitter, Facebook o Ning, els quals es troben completament desarticulats entre si.

És important assenyalar que la discussió sobre la conveniència de comptar amb un espai “centralitzat”, pot ser secundària a l’aparició d’aquests espais distribuïts com a conseqüència d’un taller, per exemple …

L’abast de l’experiència, perfectament, podria serservir com a disparador d’aquests processos, sense pretendre centralitzar en un únic lloc.

Aquesta posició, d’alguna manera, està en la línia d’una de les lliçons més importants obtingudesen auqestes pràctiques: el valor d’observar atentament les necessitats de cada grup iconfiar en què els resultats que obtingui seran els adequats per al seu context específic.

Amb això dit, apareix també un interès en dissenyar instruments i estratègies de seguiment que  permetin evidenciar l’impacte real que l’experiència té sobre les pràctiques de tota la societat, en el mitjà i llarg plazo.

Un entor de treball educatiu amb TIC, busca, fer tangible-tot un discurs que té com a elements subjacents la noció d’Ambients Personals deAprendizaje i el potencial de les eines de programari social per donar-los suport, així com la idea de generar ambients més desestructurats que permetin noves relacions entre personas.

Verificar l’eficàcia de la metodologia com a element transformador de paradigmes educatius (‘fer click’) farà necessari, doncs, observar com els elements que promou són posats joc en la vida diària dels participants.

L’espai està obert per explorar noves possibilitats d’aplicació de la metodologia, tant espais presencials com en línea.Ante tot, el repte permanent és aconseguir transcendir el discurs i tornar-lo real i convincent,  per oferir exemples concrets del potencial que la tecnologia pot tenir no només a les nostres institucions educatives, sinó en el nostre aprenentatge personal i el nostre entorn  familiar, comunitari i profesional.

Per ajudar-nos a ‘fer clic’ i percebre les posibilidades que l’entorn actual ens ofereix, com a mitjà per aconseguir un impacte positiu en el món, necessitem de la Internet, de les TIC, del món humà, però també de l’artificial.

..per què no podem aceptar que sempre hi aura canvis millors?, per què no refermar que la Disrupció també  és creació?, per què no crear coses noves i deixar que la innovació la facin altres?…totes aquestes preguntes les contesta una societat conectada, una societat que ja no acepta una resposta única (constructivisme9, sinó que en vol moltes i diverses i que vol donar preferencia als camins i no als resultats (connectivisme)…per que no?

Les Tic han modificat de manera absoluta les bases culturals de la nostra societat i han provocat que la Inclusivitat i la Ubicuitat, siguin les dues noves senyeres socio-educatives.

Ja no volem “negociar” la disrupció, ja no volem està limitats pels condicionants de sempre, estem amb les persones i les tecnologies, les qual ja van unides per sempre  i cada vegada més, i és per tot això que seguim buscar escenaris cada vegada millors, de més qualitat.

Necessitem de cervells oberts I adaptables a les constants modificacions que es van produint a un ritme de vertigen, estem amb estat constant de “on”, “open”, amb una educació de tots i per a tots, accesible i usable.

La nova societat de la informació i del coneixement està tan interconectada que les errades d’un aspecte influexin en els altres, per tant, si l’educació falla, el treball també i si el treball no és recicla constantment, perd la seva importancia, el que fa que les TIC ajuden en aquesta mescla, social, laboral i educativa.

Treball i educació ara són ja iguals, per tant ja no més mirarem a les persones que estan en les universitats, col.legis…per damunt dels qui estan en les cadenes de muntatge, en els camps I en els mars, tots tenen la máxima importancia i tots han d’aprendre de manera constant.

 

En tota aquesta situació fa falta una disrupció en el tema de donar les “cerigicacions” reconegudes per la propia societat i és aquí on persones com David Wiley http://davidwiley.org/ proposen que la societa civil les doni directament, amb la ameteixa rellevància a les formals, com a les informals, així com a l’esperiència laborar. Una gran manera inclusiva d’entendre el feritable valor de les coses.

Una cultura més oberta de col.laboració, en darrera instancia, provoca reduir els costos d’operació i lliurament…  ENTRE 2010 i 2025, gairebé 80 milions de “baby boomers” sortirà de la mà d’obra, igual que la seva entrada entre 1960 i 1980.   Quan es produeix aquest èxode, només el 20 per cent dels treballadors restants es posseeixen els coneixements necessaris per a la majoria dels llocs de treball creats avui.

A escala mundial, els Estats Units, la Unió Europea, Japó, Xina i l’Índia s’enfronten a escassetats crítiques de 32 milions de professionals especialitzats tècnicament.Arreu del món, la demanda de professionals de l’educació està creixent més ràpidament que les poblacions de les persones amb les habilitats requerides.

La indústria de l’educació s’enfronta a reptes que fan que les millores més important que mai, i dic indústria, perquè és el que serà ja dins de res:

La demanda de major capacitat d’execució. En molts països en desenvolupament, la meitat de la població és menor de 25 anys. A l’Índia, on més de la meitat té menys de 25, dins d’una dècada la població activa poden arribar a un màxim de 800 milions de persones.

L’educació i el desenvolupament conjunt d’habilitats són crucials per al creixement continu de les economies com aquestes. I en les principals economies, la majoria de la gent canviar de professió diverses vegades en la seva vida.

La readaptació professional i l’aprenentatge continu significa una major demanda d’educació.

 

La innovació en l’educació és crucial per a la productivitat va continuar com a força de treball declivi població de molts països industrialitzats.

Els sistemes educatius d’avui dia han de fer més amb menys i estan mal equipats per tancar la bretxa d’habilitats. Malgrat de milers de milions d’euros en la despesa, la tecnologia ha produït resultats inconsistents,la manca d’interoperabilitat de dades, augmentant el cost total de propietat, i l’absència d’estàndards de la indústria contribueixen als processos ineficients, creant barreres per a la col.laboració i la innovació.

… És una de les poques sortides que tenim en Educació: Tecnologies i Open Data … ia partir d’aquí es haurem un món més “còmode”, natural i real per a l’aprenentatge i l’educació de la nostra societat.

L’educació en un futur pot disminuir la seva precarietat económica, i estalviar una enorme quantitat de diners si s’actualitza el pensament antiquat amb el matrimoni de la computació en núvol, aixecant en tots els filtres, i permetent (en lloc de prohibir) els estudiants a usar els dispositius de propietat personal a l’escola. …

L’estalvi de l’entorn sense suport paper, l’eliminació de les llicències de programari i servidors es sentiran immediatament. La necessitat d’adquirir dispositius només per a aquells estudiants que no han resultat no només un estalvi de maquinari enorme, però també una reducció en el suport tècnic com l’estudiant, no l’escola, tindria la responsabilitat del seu equip i augmentaria la capacitat de treball i una millor qualitat en la formació.

Diferents indústries estan estudiant aquesta invenció de diferents maneres, amb l’esperança de reemplaçar les computadores portàtils i fer la vida dels seus executius fàcil i intel.ligent. Això és realment una màgia …unestudi recent ha revelat que les vendes de tabletes per a l’aprenentatge pot arribar als 7 milions d’unitats a tot el món el 2011 i 15 milions l’any que ve i un màxim d’uns 20 milions d’euros el 2012.

Això simplement vol dir que el nombre d’usuaris de tota mena d’artilugis, portables sobretot,continuarà augmentant any rere any. En altres paraules, hi ha una gran demanda per a diferents aplicacions basades enla web 2.0.

Moltes indústries estan buscant diferents aplicacions per personalitzar la forma en què voleu crear una necessitat de gran quantitat de telèfons intel ligents als desenvolupadors d’aplicacions en tot el món. Una indústria com és la educación.Aquí, estic parlant principalment de les universitats i escoles. Sempre creen un brunzit, una  enorme atracció de molts estudiants de tot el món.

Avui dia aquestes institucions educatives utilitzen diferents tipus de sistemes per a diferents propòsits, com ara la gestió dels estudiants, admissions, exàmens o la biblioteca encara. Amb la invenció de la web 2.0, en particular, aquestes universitats poden millorar i molt els seus resultats acadèmics i de formació.

Aviat, trobareu als estudiants realitzar les seves aplicacions a les aules i prendre notes amb elles mateix.. Hi haurà una gran demanda entre els estudiants.

Avui dia, aquests dispositius són més emprats per  executius i la classe de negocis, però no trigarà  gaire temps per a la comunitat estudiantil a adoptar les millors característiques d’aquestes eines i fer el millor ús de les mateixes.

A continuació, serà obligatori per a les institucions educatives per crear les aplicacions que són fàcilment disponibles.

Les TIC, han fet de l’Educació una industria.

 

La tecnologia ja s’ha fet càrrec de diverses indústries i l’educació no és diferent. És un moment d’auge de iPads i universitats, escoles, instituts educatius …canviaran les seves estratègies degut a la utilització de les noves tecnologies (TIC).

Amb tot..condicionen les Noves tecnologies de la Informació i de la Comunicació els canvis social i educatius?

 

Aquests canvis poden començar pel món docent i escolar directament, és la millor manera de començar les coses…

La jornada escolar de sis hores i 180 dies d’any escolar són obsoletes i ineficients en el món digital modern. El mercat de les experiències d’aprenentatge han i poden estar disponibles 12 a 24 hores cada dia ronda, a l’any. L’escola amb els educadors físics humans han d’estar oberts per aprendre dotze hores cada dia. Els recursos digitals han d’estar disponibles 24 hores al dia, set dies a la setmana, durant tot l’any. Per exemple, estic escrivint això a les 5 am i per visitar els temes a Internet per recolzar les meves idees. Els estudiants han de poder programar les seves experiències d’aprenentatge d’acord a les seves necessitats.

Els estudiants tenen l’autodisciplina necessària per organitzar les seves necessitats d’aprenentatge? Els estudiants necessiten el suport de professors, tutors, companys d’equip i de la societat per organitzar les seves experiències d’aprenentatge.

Equips d’aprenentatge desenvolupar l’auto-disciplina i el treball per assegurar que tots els membres de l’equip estan aprenent.

La reforma de la veritable educació en l’era digital obrirà les portes de l’escola a més dies i un any les escoles de tot l’any. Els estudiants i les famílies tindran a la seva disposició un horari d’estudi d’acord a les seves necessitats i es barrejaran els programes d’aprenentatge incloent experiències escolars, fins i tot a casa, l’aprenentatge digital en línia, els tutors i les classes tradicionals de classe.

La porta oberta a les biblioteques digitals de materials d’aprenentatge solen ser a través dels dispositius mòbils personals digitals dels alumnes.

No hem de deixar de reconstruir el nostre sistema escolar al llarg de l’autopista digital.

Com les escoles, juntament amb altres aspectes de la societat s’enfronten aretallades en el pressupost, que és probable que vegem més cursos en línia,especialment en la ciència.

Els professors cada vegada seran més cars i els recursos en línia, en canvi, cada vegada seran de millor qualita i més econòmics..
Això pot significar que el paper dels canvis de mestre per més d’un guia, un conseller o mentor, el que en la web 2.0 anomenem, un facilitador.

 

Es treballarà en equip, cadamembre de l’equip aporten el seu talent únic per a la resolució de problemes. Un per a tots i tots per a un es convertirà en la dinàmica quotidina.

 

Els equips poden estar compostes per estudiants que estan físicament a prop, però també a través dels equips delsmitjans de comunicació social poden incloure a membres de llocs distants.

 

Fem èmfasi en que el treball en equip és quelcom més que el col.laboratiu, per tant aquest equip serà una associació de treball i de personaes en que cada membre es un prossumidor vàlid i apropiat per als objectiu i estratègies de l’equip.

 

Els aprenents d’avui i de demà estan vivin en un món on la tecnología és el principal mitjà per coordinar tots els seus esforços per tal de completar les seves espectatives, per la qual cosa han de tenir moltes habilitats per poder-ho portar a terme.

Utilitzen telèfons intel.ligents, tabletes electròniques, netbooks..i per a planificar i coordinar el seu temps, les necesiten, no tenen altra manera de viure.

Aquests dispositius digitals i electrònics com a elements personals de comunicació, d’interacció i d’aprenentatge..s’han disolt, s’han fet invisibles, el que alguns anomenem..”tecnología natural”, el l’espai i en el temps, són ubiques, i per tant útils i també essencials en qualsevol moment, en qualsevol situació.

En un bloc recent Doug Johnson  diu “que el valor de la creació de “tecnologia et fa més savi”, que els” administradors de l’educació no esperar que la capacitació formal resolgui els problemes, perquè no ho farà”… Això porta a una pregunta major: Per què l’educació és tan lentes en adoptar les noves tecnologies emergents (tant hardware com software)?

En les jurisdiccions educatives a tot el món les noves tecnologies estan prohibits, filtrada o restriccions sobre el seu ús. Per exemple, hi ha un considerable debat sobre si prohibir o permetre que les tecnologies mòbils a les escoles. Eines web com YouTube, Edmodo i mitjans de comunicació social no estan disponibles per a professors i alumnes o només estan disponibles per als mestres o estan disponibles per als professors i alguns estudiants.

Pot prendre temps perquè la tecnologia s’incorporarà en la pràctica educativa. Correu electrònic s’ha convertit en una eina utilitzada pels professors.

No obstant això, sovint el correu electrònic és utilitzat com un procediment administratiu en lloc d’una eina educativa. Alguns poden argumentar que la pujada de correu electrònic en l’educació, sobretot des del centre, és una mesura de reducció de costos: redueix el cost del paper, el cost de correu i el cost dels faxos.

En alguns llocs, els estudiants  recentment han rebut sempre amb comptes de correu electrònic sistèmica educatius, millor dit, és l’habitual, fer-ho a l’intrevés sería una casualitat, i no molt ben vista, per cert.

Tenint en compte que el correu electrònic és d’aproximadament 40 anys la vella tecnologia, que ha pres dècades perquè pugui ser utilitzat en la majoria de les escoles. (Per cert, el fax és de més de 150 anys d’edat ).

Per què triga tant de temps a adoptar les noves tecnologies en l’educació? Hi ha una reticència a canviar la pràctica, la por de cometre un error, una tendència natural a l’aversió al risc o és difícil per a les grans burocràcies de ser àgils i capaços de canviar fàcilment?

Qualsevol sigui la raó dels nostres estudiants i el seu aprenentatge que s’està perdent.

Sir Ken Robinson ha discutit la necessitat de canviar els paradigmes educatius . Marcar estats Treadwellsense un canvi de les escoles paridigmàtiques no es pot millorar i que hi ha una necessitat de passar a un pla d’estudis nou concepte . “Una mateixa talla no serveix per a tots”, i també hi ha una necessitat de personalitzar l’aprenentatge.

Les tecnologies que ja teníem, juntament amb les noves tecnologies poden ajudar tant amb el canvi i el lliurament dels nous plans d’estudi, com en la nova manera d’entendre els mecanismes dels mateixos.

La tecnologia no ha de ser utilitzat en un entorn educatiu només perquè és la tecnologia o perquè és nou. Només s’ha d’utilitzar perquè és compatible amb el propòsit de l’educació en el segle XXI. Permet als estudiants a aprendre a ser creatius i innovadors, per convertir-se en comunicadors efectius i l’entrada (aprendre) amb els altres.

Pot l’educació hem esperar altres trenta anys abans que la tecnologia mòbil i les xarxes socials estan incrustades en les pràctiques educatives? Hem d’identificar i abordar qüestions que són la prevenció de l’adopció de tecnologies en les aules.

Seria millor per als estudiants i per a la pròpia educació que aquesta fora responsabilitat  dels dels ciutadans digitals, i no  filtrar o prohibir l’accés a Internet.

Per què estem lents a adoptar les noves tecnologies en l’educació? Quins són els problemes? Com resoldre’ls?

És una pregunta interessant i crec que plantegen una pregunta encara més aterridor, ”

Podem tenir  una pregunta per als educadors, estan implementant tecnologia en les seves funcions administratives? Si és així, com?

No pot deixar d’estar d’acord: Els mestres no són ràpids. ¿O es tracta dels sistemes educatius que hem creat, que no donen suport el canvi en absolut?

He vist els mestres que no es mouen, encara que es posi un ordinador a les mans, però és clar, no tots, faltaria més.

No obstant això, els sistemes educatius, massa sovint, es canvia la prova, i efectivament es bloqueja qualsevol canvi que passi.

Ara mateix, si anéssim a entrar en una aulai i mirèssim les seves activitats en qualsevol moment en els últims tres-cents anys, ens trobaríem amb pocs canvis.

No és només una qüestió de la introducció de tecnologia de la part superior i cap avall, o en altres paraules: des del mestre a l’alumne. És també una qüestió de com la societat vol redefinir la seva educació

.Però el més important és que de sobte hi ha una nova tecnologia que utilitzen els estudiants i que cada dia afecta la manera del mestre de treballar. I llavors la tecnologia es va introduint a causa d’una enorme pressió “des de baix”. Llavors, què ve primer? L’ou o la gallina? I que un que són capaços d’afectar?

En un temps on l’economía mana, on les restriccions de tot tipus estan ofegant una societat que li costa molt sortir del pou ens atrevim a oferir solucions inclusives, solucions econòmiques i obertes que fan que la societat protagonitze amb la seva empenta i creativitat solucions transversals, per i de tots i és així l’E-learning-Inclusiu, que no només és una manera d’aprendre o de “fer societat”, sino una filosofia per canviar ls coses i fer-les més naturals, més d’acord amb el que demana l’actualitat i el futur que el tenim aquí.

 

 

L’aprenentage del futur, de l’elearning al mobile learning (Open learning)

En E-LEARNING-fins i tot l’aprenentatge deixa de ser un procés passiu per ser autodirigit, i autocontrolat.Així, l’aprenentatge no està dirigit pel formador sinó que està bàsicament centrat en els alumnes.És un tipus d’aprenentatge que contrasta amb l’aprenentatge formal.Hager estableix les diferències en els termes següents..

  • El formador controla l’aprenentatge formal mentre que és l’alumne el que controla l’aprenentatge informal: l’aprenentatge formal es planifica mentre que el informal no.
  • L’aprenentatge formal es desenvolupa en institucions educatives, a la feina i és àmpliament predictible.L’aprenentatge informal no és predictible i no té un currículum formal.
  • Tant en les institucions educatives com en la formació, l’aprenentatge és explícit: s’espera que el que ha assistit a formació sigui capaç de demostrar-ho mitjançant exàmens escrits, respostes orals, etc.L’aprenentatge informal generalment és implícit, i en general l’aprenent no és conscient del que sap, encara que sigui conscient dels resultats d’aquest aprenentatge.
  • En l’aprenentatge formal es posa èmfasi en l’ensenyament, en el contingut i l’estructura del que serà ensenyat, mentre que en l’aprenentatge informal l’èmfasi és en el que aprèn.
  • En l’aprenentatge informal l’èmfasi recau en els alumnes com a individus o en l’aprenentatge individual, mentre que l’aprenentatge informal sovint és col.laboratiu.
  • L’aprenentatge formal és descontextualitzat, mentre que l’aprenentatge informal és de naturalesa contextualitzada
  • L’aprenentatge formal pren forma en termes de teoria (o coneixement) i després pràctica (aplicació de la teoria), mentre que l’aprenentatge informal té més a veure amb conèixer com es fan les coses.http://juandon.posterous.com/ aprenentatge-informal-els-escenaris-de-aprenentatge

http://dotsub.com/media/1f349922-e967-4862-84dc-1fca4f0478c7/e/m de Jay Cross

 

 

 

Una de les aportacions reals i constatables que e-learning-Iinclusivo està fent a l’ensenyament ia la formació consisteix a accelerar el debat de l’eficàcia dels models tradicionals de formació.Una societat en xarxa que aprèn en xarxa no pot seguir mantenint institucions formatives basades en la mera transmissió de la informació o de coneixement des del que sap al que se suposa que no sap.

Estem avançant ràpidament cap a models d’aprenentatge alternatius que des d’un punt de vista genèric es denominen com constructivistes en què l’èmfasi es situa en l’orientació i suport als estudiants en la mesura que aquests aprenen a construir el seu coneixement i comprensió de la cultura i la comunitat a la qual pertanyen, el que George Siemens i Stefen Downes , han cridat MOOCs

 

 

El concepte d’ambients d’aprenentatge constructivistes ha anat guanyant terreny entre les persones que ens dediquem al disseny d’accions de formació a través d’Internet.D’aquesta manera, pensar i utilitzar el concepte de “Ambient d’Aprenentatge” com a metàfora suposa pensar en un espai on ocorre l’aprenentatge.Un espai que pot ser real o virtual, però en qualsevol de les situacions hauria d’atendre de manera especial la persona que aprèn, la situació o espai on actua, interacciona i aprèn l’alumne, i la utilització d’eines i mitjans que facilitin l’aprenentatge Una altra forma de definir-seria: “un lloc on els alumnes poden treballar junts i recolzar els uns als altres en la mesura que utilitzen una varietat d’eines i recursos d’informació en la seva recerca d’objectius d’aprenentatge i en la realització d’activitats de resolució de problemes (foto d’ambients d’aprenentatge constructivistes)

Hannafin utilitza el terme d’entorns d’aprenentatge oberts per referir-se al mateix concepte que desenvolupem.I ho fa contrastant-lo amb els entorns o ambients d’aprenentatge dirigits propis d’un enfocament tradicional.D’aquesta manera els entorns d’aprenentatge dirigits ofereixen als alumnes un contingut d’aprenentatge ja donat, presentat de forma jeràrquica, estructurats i al voltant de l’adquisició de destreses.D’altra banda elsentorns d’aprenentatge obertssituen l’aprenentatge a partir de problemes que els alumnes han d’investigar per a partir d’ells anar construint el seu propi coneixement.

 

Entorns d’aprenentatge dirigit Entorns d’aprenentatge oberts
Desglossen l’contingut de forma jeràrquica i dirigeixen l’ensenyament cap a uns objectius creats de forma externa Situen processos associats amb un problema, context i contingut amb oportunitats per manipular, interpretar i experimentar
Simplifiquen la detecció i el domini dels conceptes principals mitjançant l’aïllament i l’ensenyament dels coneixements i tècniques que han de aprendre Empren problemes complexos i significatius que enllacen el contingut i els conceptes amb les experiències quotidianes on la “necessitat de saber” es genera de forma natural.
Combinen coneixements i tècniques mitjançant plantejaments d’ensenyament i aprenentatge estructurats i dirigits Situen els plantejaments heurístics al voltant de “conjunts” que exploren conceptes més elevats, aprenentatges més flexibles i perspectives múltiples
Arbitren l’aprenentatge de forma externa mitjançant activitats i pràctiques; tenen com a objectiu fomentar la comprensió dels cànons Desenvolupen la comprensió individual en avaluar els alumnes les seves pròpies necessitats, en prendre decisions i en modificar, avaluar i revisar els seus coneixements
Activen les condicions internes d’aprenentatge, dissenyant acuradament les condicions externes Enllacen la cognició i el context de manera inextricable
Aconsegueixen major destresa centrant-se en la producció de respostes correctes i per tant reduint o eliminant errors Realcen la importància dels errors per a establir models d’entesa, una comprensió profunda implica que al començament hi ha sovint idees errònies.

Perquè els programes de formació en línia (e-learning) siguin realistes, motivadors i de qualitat s’han de basar en uns mínims constructivisatas, personalitzats i col.laboratius al seu torn:

  • Es promou un coneixement profund de la matèria d’ensenyament, una millor comprensió de l’aprenentatge dels alumnes i una major apreciació de les necessitats dels estudiants
  • Se centra al voltant de les activitats crítiques d’ensenyament: planificació, avaluar el treball dels alumnes, desenvolupar el currículum, millorar les pràctiques d’aula, incrementar l’aprenentatge dels alumnes, en lloc de tractar sobre abstraccions o generalitzacions
  • Es construiye sobre investigació sobre la pràctica ia través de casos que impliquen la resolució de problemes en la pràctica, s’analitzen preguntes, es reflexiona i es discuteix professionalment.
  • Es valora i conrea la col.laboració, es comparteix coneixement entre el professorat i els alumnes.

És un esforç sostingut, intensiu i continu que es plasma en la millora de l’ensenyament a través del modelatge, l’assessorament i la col.laboració.

 

 

Arriba el moment que EDUCAR I FORMAR, canviaran de format, de manera de realitzar-se i és en aquest precís instant que hem d’aprofitar i treure i treure la palla del gra, posar fi a tot tipus d’estructures rígides, no flexibles, poc dinàmiques, rutinàries …, per altres d’obertes, flexibles i dinamitzadores, … tant és que siguin presencials o virtuals, això ja no ha ni plantejar-se, només han de ser opcions igual de vàlides i de vàlides … el imoportantes és l’essència, l’educació, la formació en el sentit més inclusiu i personalitzat de la paraula.

S’ha d’arribar a que apareguin ciutadans d’avui i del futur amb una elevada capacitat de raonar, de crear i d’innovar … no té res a veure l’avui de l’ahir ia això hem d’arribar.

Els rols canvien, com tot …, i hem d’estar preparats no només per poder realitzar-los amb excel • lència, sense que hem d’estar convençuts d’això.

 

El paper del dinamitzador / tutor en el món de l’e-learning és matèria de discussió encesa i permanent.Fins a cert punt és normal, al cap ia la fi és una moda que a alguns els rendeix molts beneficis.Però potser el que més em sorprèn és que ningú es pregunta ni posa en dubte el paper del professor en l’educació presencial.Ni tampoc el rol de l’escola, que encara opera amb la mentalitat de fàbrica de producció en sèrie d’éssers humans per a la qual va néixer durant la revolució industrial.Menys encara es discuteix sobre el rol de l’alumne.Ni tan sols hi ha dubtes sobre el que significa aprendre, sobre la intel.ligència o el coneixement quan és molt poc el que sabem sobre això.Massa certeses.
A mi em sembla evident que el paper del tutor virtual és el mateix que el del professor presencial: Ajudar que els alumnes aprenguin i, més concretament, afavorir que les persones aprenguin a pensar i decidir per si mateixos.Idealment, instal.lar-hi l’amor per aprendre.Més concretament, i com argumentaré en les següents pàgines, penso que el tutor tindrà 2 papers decisius: Oferir feedback i manejar i reforçar relacions entre persones.

La raó em sembla òbvia.Els tutors hauran de especialitzar-se en allò en què siguin millors que els ordinadors.Aspectes com relacionar-se amb els altres, comunicar-se efectivament, funcionar en la complexa societat actual o manejar l’estrès són crucials i tenen un component humà molt important.Podem posar els ordinadors a buscar, emmagatzemar, memoritzar i lliurar informació mentre les persones podem dedicar el nostre temps, esforç i cervell a pensar, a somiar ia imaginar. Cal deixar que els ordinadors facin la feina bruta.
Igual que il.lustrava en el cas inicial, quan un professor planteja una sessió on els que han de fer la feina són els alumnes, aquests reaccionen negativament ia la defensiva ja que es posa en perill el seu estatus de comoditat al qual s’han acostumat.Han perdut tota iniciativa, s’han tornat conformistes, reflexionar s’ha convertit en una excepció i el seu principal objectiu consisteix a superar els exàmens i obtenir un títol.No ens enganyem, els alumnes no van a escola oa la universitat pel desig d’aprendre sinó per aconseguir títols i per a això és imprescindible aprovar exàmens.Només cal fer la prova i preguntar.

El que no entra en l’examen ni tan sols es té en compte.Aquest fet fa que l’avaluació sigui la que guia tot el procés educatiu i això constitueix una trampa mortal en què estem atrapats fa molt de temps.El que importa és aprovar, no aprendre.El que importen són les notes i no els coneixements, l’enteniment, les habilitats ni l’acompliment.Si tots els nens traguessin bones notes, s’acabaria el problema de l’educació?Si ho pensem fredament, la universitat forma acadèmics, professors de primer de carrera però no professionals.

Per exemple, jo en el seu moment vaig estudiar la carrera de .- … Algú pot imaginar una professió més casuística que la de … o?Me’n vaig a reservar la meva opinió sobre els professors que vaig tenir durant la carrera però els puc assegurar que el que estudia un alumne de … i la vida professional d’un …. No s’assemblen pràcticament en res.Encara que això donaria per a un altre capítol sencer, cal puntualitzar alguns aspectes relacionats amb l’aprenentatge si no volem seguir perpetuant els errors en el món virtual.

 

Què significa aprendre?

 

Fa la sensació que tot funciona d’allò més bé, alumnes i professors feliços en els seus papers mil.lenaris però els senyals que arriben del sistema educatiu indiquen el contrari.

L’escola i la universitat haurien de treballar per educar i formar els ciutadans que la societat necessitarà per al segle XXI.Per a la societat del coneixement on els negocis són cada vegada més complexos, el canvi és continu i la incertesa és un constant.Sabem que per desenvolupar-se en aquest entorn, ja no serveix tan sols el confiscat durant l’escola i la universitat.

Els entorns canvien vertiginosament i les persones utilitzen i reutilitzen informació i coneixement per crear i generar nou coneixement que ha d’oferir avantatges competitius.I per això és imprescindible ser capaç de trobar informació, seleccionar (avaluar i jutjar la que és útil) i aplicar-la en la pràctica.

Parlo d’anàlisi, avaluació i síntesi (thinking skills). …. Pensament de disseny ….) I saber buscar és, essencialment, saber preguntar.La nostra educació tot just ensenya a preguntar, a indagar, a dubtar.A l’aula hi ha poc diàleg i massa monòleg.La pregunta és el detonant del coneixement com veurem més endavant.Les grans preguntes són les que han fet que la humanitat avanci i progressi en els seus èxits.Però la pregunta és incòmoda per a molts professors.

 

 

La imaginació és una poderosa eina per aprendre però per desgràcia té poc protagonisme en un sistema educatiu que premia la memorització, el previsible.La imaginació és una de les claus per a la innovació però és difícilment controlable i mesurable i per això és més senzill excloure.No obstant això cal fer una primera distinció: No és el mateix saber sobre de saber fer.

El coneixement no té excessiu valor si no es posa en pràctica.Per aquesta raó, l’objectiu últim de l’aprenentatge és modificar el comportament d’un alumne perquè faci les coses de manera diferent i millor que abans.La realitat però sembla estar bastant lluny de complir aquesta aspiració.

La formació presencial té greus deficiències.I gran part d’aquestes deficiències passen pel paper que tenen mestres i professors dins d’un sistema pervers que mesura l’aprenentatge en relació directa amb els exàmens i les notes dels alumnes.Si ho passem per alt, ens estem abocant directament al fracàs, com està passant amb molts dels projectes d’e-learning.

La nostra noble intenció és ajudar els nens a entendre el món que els espera, el camí que tot just comencen a transitar.Algú s’imagina aprendre a conèixer un país a través d’un mapa sense mai trepitjar ni recórrer ni un sol dels seus camins?I si a més simplifiquem el procés i ni tan sols és un mapa el que fem servir sinó alguns recorreguts concrets d’aquest mapa?Inconcebible però és el que fem diàriament a les escoles des de fa molts segles.

 

La tecnologia és un gran accelerador de processos i models quan aquests funcionen adequadament.El que passa és que afegir tecnologia a un model deficient no només no el millora sinó que l’empitjora.Per tant, aquest article fa referència al rol del professor independentment que es desenvolupi en presencial o online perquè l’aprenentatge és independent de l’àmbit en què ocorre.Al capdavall, del que es tracta és que ja no parlem de formació a distància sinó de formació SENSE distancia.Y per això abans d’abordar les esmentades funcions essencials del tutor, cal precisar clarament el que entenem per aprenentatge.
L’aprenentatge és un fenomen social que passa en l’àmbit personal i com a tal és intransferible.Sóc jo el que aprenc i, igual que passa per exemple en menjar, dormir o córrer ningú pot fer-ho per mi.El mateix passa amb les emocions, que juguen un paper determinant en l’aprenentatge.Són una cosa privada i impossible de compartir en tota la seva profunditat.

L’emoció condueix a l’acció (del llatí motard, moviment) alguna cosa contradictori amb la passivitat de les aules.Aprendre consisteix a acumular experiència reutilitzable en el futur i per a això, necessita motivació, necessita temps i necessita pràctica.Aprendre és gairebé un sinònim de predir el que passarà emprant la memòria de les nostres experiències per recordar el que ja va passar.

El resultat d’aprendre és l’experiència i les seves paraules germanes com experimentar (fer, provar, practicar) i expert (el que acumula gran quantitat vivències, casos i problemes resolts).El que aprenem forma part de nosaltres, del nostre bagatge i ens ho portem posat allà on anem.Ara bé, això no significa que l’aprenentatge sigui individual i aïllat.

L’home és un ésser social i aprèn DE altres i AMB altres i la història i la naturalesa humana ens demostren que preferim l’aprenentatge col.lectiu.L’ésser humà necessita el contacte amb els seus semblants per sobreviure i el millor de nosaltres sorgeix en la relació i el contacte amb altres.Aquest aspecte és especialment rellevant en el món professional.Es valora més aprendre dels parells, d’un company que viu la mateixa realitat i els mateixos problemes que d’un ponent brillant, en general aliè al dia a dia i per tant massa teòric.

Una comunitat de pràctica és un molt bon exemple.Existeixen coneguts casos d’éssers humans que van viure aïllats de tot contacte amb l’home i que no van poder avançar massa en el seu aprenentatge simplement per la seva falta de pertinença a una comunitat d’iguals amb qui compartir, reflexionar, discutir i en definitiva evolucionar i aprendre.L’ésser humà ho és des de la genètica però sobretot des de la pertinença a un grup social organitzat.


Els psicòlegs afirmen que sabem molt poc encara sobre el funcionament del cervell, sobre la memòria, la motivació, sobre com aprenem realment i el paper que juguen les emocions.Però d’altra banda portem alguns milers d’anys observant a l’ésser humà aprendre i evolucionar a partir dels escassos instints bàsics amb els que neix com mamar, plorar i poc més.Si seguim la pista d’un nadó durant 4 anys per exemple, comprovem que és capaç d’aprendre una increïble quantitat de coses i totes elles sense necessitat de seure a fer cap curs, ni estudiar, sense ni tan sols saber llegir, escriure i fins i tot parlar .No saben que aprenen, no són conscients però tenen objectius: parlar per comunicar-se, caminar per explorar llocs, etc.Són autèntiques màquines d’aprendre.Estan motivats i aprenen a base de cometre errors que els pares sempre entenen com imprescindibles en aquest procés. Algú ha vist un nen deprimit pels seus errors o que ha decidit deixar d’intentar aprendre a caminar oa parlar?

L’aprenentatge a més és situat, el Que s’aprèn està íntimament relacionat amb el Com s’aprèn.En teoria, ha de ser possible aprendre a parlar estudiant el diccionari però la realitat és molt diferent.Segons això, les persones hauríem de ser iguals com gotes d’aigua ja que portem un procés educatiu idèntic, estudiem les mateixes assignatures, fem els mateixos exàmens, avancem al mateix ritme.

Encara sort que encara que no siguem conscients d’això, l’aprenentatge forma part del nostre dia a dia i depèn sobretot de la nostra capacitat de viure experiències i indexar adequadament per a la seva utilització posterior.Si no és així, fa molt que hauríem mort, atropellats, per exemple, per un cotxe en un semàfor.

A més, l’aprenentatge està íntimament lligat al Fer.Es tracta d’una experiència activa de construcció de coneixement enfront de les habituals experiències de recepció passiva d’informació.Aprendre no consisteix a acumular dades ni memoritzar.Estudiar no té sentit encara que l’escola insisteix en la rellevància de saber la resposta correcta igual que els concursos televisius.

 

El perillós és que l’e-learning camina en la mateixa direcció.La vida però no és tan senzilla.Ningú aprèn escoltant a un professor ni llegint en una pantalla sinó fent, investigant, explorant, provant i sobretot fent-se preguntes, sent curiós.Fer-se preguntes és una de les claus que ho explica tot.

Al llarg de la vida l’habilitat bàsica i on realment es demostra la intel.ligència és a l’hora de fer i fer-se preguntes. Hem de lluitar contra la tradició perquè a l’escola ens ensenyen a memoritzar però no a fer-nos preguntes.Per això resulta un repte complex perquè el que pregunta es converteix en protagonista actiu que construeix el seu coneixement en la recerca de respostes.

En certa manera és tan senzill, tots estem capacitats per fer-nos preguntes, no cal esforç físic, una ment privilegiada ni estatus econòmic sinó el mínim d’intel ligència que tots els humans tenim i una mica d’imaginació.És el camí per tractar d’ampliar l’àmbit de les coses que sabem i apropiar-nos de les que no sabem.

La pregunta és el punt de partida, el disparador.No obstant això en realitat seguim obsessionats a mesurar la intel.ligència usant criteris artificials que llancen poca llum sobre aquest espinós assumpte.

L’aprenentatge natural de l’ésser humà part del model de l’aprenent, s’aprèn fent, cometent errors, reflexionant sobre les causes i rectificant per buscar solucions, gairebé sempre amb ajuda d’algú més experimentat i d’algú com nosaltres, per què no?  Aprenentatge entre parells “

 

 

Per aprendre és fonamental tenir objectius d’assolir, metes que complir.I per tant és imprescindible la motivació i l’interès.Primer la pràctica, l’acció, després la teoria.Sembla senzill però no ho és.Qualsevol intent de facilitar l’aprenentatge, pels mitjans que sigui, que no parteixi des dels interessos, les preocupacions, les necessitats d’aquells a qui va dirigit, està condemnat a tenir problemes. L’alumne és el veritable protagonistaNo obstant això, si mirem enrere i tractem de recordar les diferents experiències educatives que hem tingut al llarg de la nostra vida, veurem que amb prou feines compleixen aquestes premisses.Per regla general, la major part d’elles eren monopolitzades per professors que acaparaven l’espectacle, moltes vegades situats en una estrada com a símbol de la seva autoritat i jerarquia.

 

Quan estàvem a l’escola, mai oblidem que el professor tenia el poder absolut de posar les notes i aprovar o suspendre els alumnes.Potser quan no hi hagi aquesta relació, els sigui més senzill connectar amb els interessos reals dels seus clients, els estudiants.La seva tasca consistia a impartir lliçons magistrals, recitar quantitats industrials de dades i informació que travessaven la nostra oïda sense passar pel cervell i sense deixar empremta ni impacte profund.Per això, no és que ho haguem oblidat, és que mai ho arribem a aprendre.La premissa era: Jo sé, tu no saps, jo t’explico.

 

Parlaven i parlaven durant hores, durant dies, durant anys a legions d’alumnes diferents però que sempre es comportaven igual.Ha de ser dur saber per endavant que els alumnes que estan davant no tenen prou feines interès en aprendre el que el professor té l’obligació d’ensenyar.

Avui el professor segueix fent el 95% de la feina.L’aprenentatge depèn massa del professor, i ja hem comprovat en carn pròpia que hi ha professors bons i dolents.Encara no es té en compte l’eficiència de desenvolupar una sola vegada un contingut de qualitat en lloc que hi hagi milers de professors impartint els seus propis cursos una vegada i una altra, any rere any.(Els continguts de qualitat poden ser estadaritzat, això si, flexibles i adaptables en tot moment a la diversidaddel alumnadfo-inclusivitat-)

Per tancar el cercle, tractem de mesurar el coneixement dels alumnes a través d’exàmensNosaltres els alumnes ens limitàvem a escoltar callats durant hores, tractar de no adormir-nos, memoritzar el necessari per aprovar l’examen i continuar avançant. Érem simples assistents, gairebé mai participant s.Ningú ens va preguntar mai pels nostres interessos, per les nostres necessitats, gairebé mai es va tractar de fer-ho entretingut. Curiosament l’educació és el l’únic negoci on el client mai té la raó.

Al cap de pocs mesos, havíem oblidat gairebé tot el “aprehendido” i el poc que recordàvem, érem incapaços de trobar aplicació pràctica.¿Integrals i derivades?¿Llatí?¿Trigonometria?¿Les lleis de Mendel?¿La taula dels elements?I no obstant això ¿on aprenem comunicació, relacions socials, a raonar, a parlar en públic i presentar i defensar les nostres idees davant d’altres?Aquest tipus de coses només s’aprenen amb molta pràctica.Pensar que aquesta tasca del professor és ensenyar i aquesta activitat d’alumne és aprendre és una il.lusió I per a un professor vocacional és simplement frustrant.
Internet ha afavorit l’accés de la informació i facilitat la seva distribució.L’educació ve a nosaltres.Anytime, anywhere.Genial.El greu és que el problema continua sent el mateix. La versió en línia es limita a virtualitzar el presencial.L’alumne segueix sent el mateix espectador que era abans i més ara està sol, amb un artefacte tecnològic per mitjà (l’ordinador) i les autopistes de la informació que poques vegades es comporten com a tals.

Per si fos poc, la major part dels continguts deixen molt a desitjar, igual que ocorre amb la majoria dels cursos presencials.La qualitat dels continguts no es mesura per la quantitat de diapositives ni pel nombre de pàgines dels manuals igual que una pel.lícula no és bona en funció dels seus efectes especials o la seva durada.Res d’això és sinònim d’aprenentatge.Per tant de què ens serveix tenir accés fàcil i ràpid a uns continguts pobres?

 

El pitjor d’aquesta herència mil.lenària és que es genera una inèrcia d’assumir l’aprenentatge com una cosa externa, que ve de fora i on nosaltres no som autèntics els protagonistes ni responsables.

Per això, quan volem aprendre alguna cosa nova, automàticament pensem en conceptes artificials com escoles, aules, cursos, assignatures, exàmens on esperem que un professor ens expliqui com són les coses.I tots sabem que descriure una situació mai substitueix el viure aquesta situació en primera persona. Som el que hem viscut i per tant experimentat i emmagatzemat i indexat en la nostra memòria.Ni més ni menys.

El refrany “Del dit al fet hi ha un gran tros” ho reflecteix perfectament. L’e-learning no consisteix només en navegar per Internet o en descarregar continguts o accedir a diferents recursos.Aprendre a través d’un ordinador no té res a veure amb aprendre a l’aula, és més complicat, a priori, hi ha més obstacles que tenir en compte, és un mitjà diferent que exigeix ​​enfocaments diferents.

L’avantatge és que els ordinadors tenen el potencial per deixar de ser un mitjà de fer les mateixes coses més ràpid i esdevenir una forma de fer les coses d’una manera diferent.L’ordinador és un “doing device”, un aparell per fer coses i no per passar pàgines ni per escoltar passivament.Per això ja hi ha la televisió.Prémer icones no és sinònim de Interactiu. La interactivitat no està en el clic sinó en el think.

E-learning no significa llegir a la pantalla de l’ordinador el que abans llegíem en un paper.Ni multimèdia (animacions espectaculars, sons, imatges, vídeos) és sinònim d’aprenentatge.La solució no és més tecnologia, més ample de banda, processadors més ràpids.El professor seguirà sent la figura protagonista però mentrestant avui els ordinadors amb prou feines s’utilitzen com a eines facilitadores d’aprenentatge.És més, en molts casos queden marginats en un “aula d’informàtica” on no molesten ni interfereixen amb el normal desenvolupament de les classes.¿S’imaginen una empresa on tots els ordinadors estiguessin agrupats en una sala?

 

Sembla una evidència que la major part dels nens i adolescents s’inicien en el món de la informàtica a través dels videojocs.Hauríem de preguntar perquè els nens són capaços de passar hores jugant als seus videojocs, on aprenen força més coses de les que en principi podria semblar, i no obstant això són incapaços de prestar atenció a les assignatures de l’escola.El repte consisteix en com mantenir els alumnes interessats prou com perquè no s’avorreixin i aprenguin alguna cosa.Si frustrem als nens des de l’escola que és quan comencen ¿com volem que mantinguin la passió i l’amor per aprendre?.Si no canviem, els nens ens faran zàping a nosaltres.Hi ha molts professors que saben utilitzar el PC però no l’utilitzen per a l’ensenyament.

Hem de fer el que es necessita per l’experiència d’aprenentatge sigui efectiva, no el que és fàcil o barat. I les tecnologies ens poden prestar una inestimable ajuda en aquest intent.Seymour Papert sosté que l’ordinador és un mitjà d’expressió humana i encara que no ha trobat als seus Shakespeare, Leonardo da Vinci o Einstein, no trigarà a fer-ho.

 

   Crida l’atenció comprovar com totes les facultats de pedagogia es dediquen a perpetuar el sistema.S’estudia i s’enalteix el constructivisme però els professors que surten de les universitats segueixen comportant-se com bustos parlants, preocupats sobretot d’investigar i publicar.No obstant això cada dia sembla més obvi l’important que és per a un professor ser capaç de guiar i aconsellar als alumnes, enfrontar diferents problemes “psicològics” (vivim l’era de les malalties mentals, ja no treballem amb el cos) i manejar alumnes / persones en situacions molt complexes.Com va dir John Dewey fa ja molt de temps: Que l’educació no és un assumpte de narrar i escoltar sinó un procés actiu de construcció és un principi tan acceptat en la teoria com violat en la pràctica.
Qualsevol proveïdor de productes o serveis que opera en el nostre univers experimenta i avalua constantment els seus resultats per tractar d’oferir allò que satisfà les necessitats dels seus usuaris / clients.Els cotxes, els ordinadors, la salut, el transport, posin l’exemple que vulguin i veuran com han evolucionat durant els últims 50 anys, la seva qualitat ha millorat enormement, el seu preu ha disminuït, etc.No obstant això quant ha canviat l’educació en els últims segles?Una altra aberració més d’un sistema desfasat.

Primera característica:

El feedback :

La primera tasca fonamental de qualsevol professor és oferir feedback adequat.És a dir, lliurar a l’alumne informació pertinent sobre el que està fent de manera que li permeti entendre i incorporar (integrar-lo en el seu cos) com a part de la seva experiència personal i vital.Però perquè hi hagi feedback, és condició sine qua non que l’alumne tingui un projecte de realitzar, un context de treball, un rol que desenvolupar, objectius que complir, activitats, tasques, problemes, errors.Passa això sovint?Rares vegades.

 

Per donar feedback, l’alumne s’ha d’estar qüestionant alguna cosa i això exigeix ​​compartir l’experiència amb companys que també l’hi qüestionen i experts disponibles per ajudar-lo.Experts que els estan ajudant a FER alguna cosa.Un expert sap moltes vegades el que funciona però tot el que no funciona, el coneixement negatiu.En realitat, donar feedback és el més important que els pares aporten a aquests nens petits que esmentàvem abans.

 

A partir dels 5 anys, als nens que al començament valoràvem tant per les seves preguntes, ara els premiem per les seves respostes.Què ha passat?Ha començat l’escola, una successió de ritus on el que importa és la predictibilitat i el control, la essència de les burocràcies.Per a la resta de la seva vida, han d’assumir que l’aprenentatge succeeix a l’aula.Entrar a una aula hauria de significar un pas endavant, cap al futur i no cap enrere.Els cursos solen ser un recull teòrica i abstracta d’assignatures, capítols, temes, etc.que de vegades inclouen exercicis.Però clar, passa que la vida no està organitzada en assignatures ni els homes treballaran separats de les dones tot i que encara hi ha moltes escoles de nens separats dels de les nenes.

El coneixement no és un producte tangible i explicitable i divisible en molècules més petites.En una aula, per tant oferir feedback és tasca gairebé impossible perquè els alumnes poques vegades tenen reptes d’assolir, practiquen poc i pregunten menys.Si no hi ha una causa, si no hi ha un perquè no, hi ha aprenentatge només memorització.Qui no recorda aquest eureka, aquest clic, que es produeix quan per fi entenem alguna cosa que per alguna raó érem incapaços de comprendre?Amb ràtios que van d’1 professor a 30, 60 o 200 alumnes les coses no són fàcils.Per això les simplifiquem inventant els exàmens com el sistema per mesurar coneixements.

No ens enganyem, en un examen, el que mesurem és la memòria però mai l’enteniment, mesurem la capacitat d’aprovar exàmens.I no importa molt que dos mesos després el examinat ja no recordi gran cosa del que suposadament va aprovar.Els exàmens són individuals i fomenten la competició i no la col.laboració.A més insistim a ensenyar coses que ja sabem que no seran de gran utilitat per a la majoria.I no obstant això, deixem d’ensenyar altres que resulten imprescindibles per exercir-se en el món que ens envolta.

Aspectes relacionats amb la intel.ligència emocional, la capacitat de comunicar i relacionar-se amb altres, treballar en equip, aprendre a aprendre ia pensar, etc.Seria millor el nostre món si totes les persones haguessin tret matrícules d’honor en els seus exàmens de matemàtiques?Quantes persones fan de les matemàtiques la seva professió?Algú creu que la millor manera d’educar els ciutadans crítics i autònoms que demana la societat actual és a través de classes magistrals?Què hi ha en una classe que no hi hagi en un llibre?Només les respostes a preguntes imprevistes dels alumnes, cosa poc freqüent d’altra banda.

Els alumnes, sobretot a la universitat, descobreixen que poden faltar a classe i els va igualment bé.Ens transformem en grans escoltadors i escriptors.El pitjor és que poques vegades escoltem o escrivim les nostres pròpies idees, els nostres propis pensaments.Gairebé sempre repetim el que altres van fer, van dir, van opinar.Repetim el que el professor vol sentir però gairebé mai vam crear coses pròpies, gairebé mai investiguem, formulem hipòtesis i les verifiquem.I això vol dir que estem dilapidant un enorme cabal d’energia i creativitat que tot ésser humà porta dins.Ningú mai protesta que quan jo faig un examen, per regla general em pregunten sobre el 20% del total de la matèria.Què passa amb l’altre 80% que no em pregunten?Ningú verifica si ho es o no ho es.

La realitat demostra que no importa massa.Després de l’examen, si la meva nota és un 5, em quedo sense saber en quins aspectes em vaig equivocar i perquè.No hi ha retroalimentació de cap tipus i l’alumne continua avançant en el seu interminable carrera d’obstacles.Puc esbrinar qui és un bon cuiner a través d’un examen de resposta múltiple?

Siguem seriosos, estem parlant d’acompliment i no hi ha examen escrit o oral capaç de mesurar-lo.En un curs virtual, (eLearning) les coses no varien massa.La major part de les vegades el feedback el dóna la màquina mitjançant dues paraules: Correcte o incorrecte (provi amb una altra resposta).Res més.¿Incorrecte perquè?En què em vaig equivocar?Com em pots ajudar a entendre el meu error i buscar alternatives que funcionin millor?Em pots mostrar un exemple?Podries fer-ho tu perquè jo vegi com es fa?

Quan el feedback el dóna una persona, la resposta no varia massa.Amb Internet, estem contínuament sentint parlar del 1 to 1 i això significa no només un tracte personalitzat sinó un feedback personalitzat i constructiu.Podríem dissenyar un gran curs de cuina que barregés uns mòduls presencials teòrics i altres via e-learning.El programa abordaria assumptes que anirien des de com seleccionar els aliments, com escollir i comprar al mercat, multitud de receptes i trucs per preparar-los, consells per servir-los, vídeos de grans cuiners, etc.A ningú se li passaria pel cap que la part principal del curs no fos practicar en els fogons amb paelles i altres estris i cremar uns quants plats abans de començar a progressar.

Doncs bé, la major part de cursos, des negociació fins direcció de reunions, intel ligència emocional o finances es centren en tot menys en practicar les tasques reals.És a dir mai negocies amb ningú, mai dirigeixes reunions, no empatitzar amb altres i poques vegades fas el compte d’explotació d’una empresa.Molta teoria i mai pràctica.

Òbviament algunes d’habilitats han de fer més èmfasi en un treball presencial i altres poden descansar més en la virtualitat, en uns casos són aprenentatges més emocionals, en altres són més intel.lectuals.No obstant això, si aquests cursos no s’assemblen a la feina per al qual tracten de preparar-te, no serveixen de res.En definitiva, encara que l’objectiu consisteix a ensenyar als alumnes a cuinar, creiem aconseguir pel sol fet de preparar i distribuir uns materials ben dissenyats, penjar-los a una plataforma, crear una pseudocomunidad i posar uns quants tutors com a suport però amb escàs valor per donar suport a l’alumne en un aprenentatge autèntic.I en realitat, el que haguéssim exigir a aquest tutor és que es comporti com un coach, accessible sempre per ajudar l’alumne en cas d’error per assolir els reptes, que moltes vegades, aquest mateix tutor li ha plantejat i sinó pot per si sol ajudar , posar-li recursos adequats a ell, no als altres que ja ho fan bé o no, és clar, però que tinguin present sempre que ells són úinicos i com a tals els tractarem.
Segona característica: Gestionar persones i gestionar relacions entre persones.

Un altre dels aspectes fonamentals d’un professor és el de gestionar persones (i com hem destacat oferir feedback pertinent i permanent) però sobretot gestionar relacions entre persones.

És evident que actualment ja existeix gran quantitat de programari i continguts que cobriran gairebé totes les àrees del coneixement hagudes i per haver.Per això, la responsabilitat principal dels tutors no consistirà a ser experts en les seves assignatures, cosa que els ordinadors ja supleixen actualment amb molta eficàcia, sinó a ajudar en l’aprenentatge d’habilitats socials i de relació interpersonal, un àmbit on la presencialitat juga un paper crucial però on la virtualitat fa temps que ens ha demostrat les seves enormes possibilitats.
Treballem en equips, vivim en famílies, les nostres relacions amb els altres són una part fonamental de la nostra existència.Si mirem al voltant nostre podem valorar la importància que tenen en la nostra vida les relacions que mantenim amb la nostra família, amb els nostres amics, amb els companys de feina, amb clients, veïns, companys d’esport, d’escola.Quan aquestes relacions no funcionen, el que es ressent no és el nostre benestar sinó el nostre estar bé.

Si un dóna un cop d’ull al retrat robot del tutor virtual que defineixen els experts, es troba gairebé sempre amb les mateixes obvietats: Facilitador, dinamitzador, motivador, guia, acompanyant.Tots aquests termes es manegen amb massa superficialitat.Què significa realment dinamitzar o motivar persones?És tan senzill com sembla?¿Consisteix en enviar mails amb regularitat demanant que els alumnes participin o recordant-los que per a una data determinada han d’haver completat la unitat 5?, Això seria catastròfic, el professor ha de ser un “provocador”, llegir entre línies el que cada alumnes demanda, necessita , li impedeix, les seves pors davant del procés educatiu, les seves angoixes … hem de saber resoldre això i estar al seu costat, no donar-li una nota freda i ja està …

 

Vivim en el món de la comunicació.Els mitjans de transport són comunicació, el genoma humà és comunicació, l’educació és comunicació.Cada vegada ens relacionem i interactuem amb més persones que estan en llocs diferents i emprant diferents mitjans.Internet és una xarxa, el primer mitjà que permet la comunicació de tots amb tots i on qualsevol pot ser al mateix temps proveïdor i consumidor, receptor i emissor de coneixement.Treballar en equip és un requisit imprescindible per operar en el món d’avui.

L’únic camí per generar valor i exercir de manera òptima és cooperar amb altres, dins i fora de l’empresa, generar confiances, col-laborar (treballar junts), crear xarxes, formar comunitats, construir aliances.Les relacions entre les persones són la clau perquè això passi i unes millors relacions fan veritable la dita que “el tot és molt més que la suma de les parts”.La cooperació comença a desplaçar a la competition.

Les Luthiers tenien una enginyosa frase: “L’important no és saber sinó tenir el telèfon del que sap”.D’un temps ençà, tothom està d’acord en la importància de la intel.ligència emocionalEl best seller de Goleman està en totes les prestatgeries dels directius que siguin dignes de ser-ho, siguin de RRHH o no. Però on està la IE en la formació?¿I en el elearning?

 

   La vida es compon de situacions reals on prenem decisions, poques vegades racionals, i on vivim les conseqüències d’aquestes decisions.És un cúmul de relacions, converses, ambigüitats, desacords, mal interpretacions, intuïcions i conflictes amb éssers humans.Com va dir un vell amic meu en una memorable ocasió: Sóc un ésser analític però emocional.Els problemes que enfrontem quotidianament no vénen per la falta de coneixement ni de capacitats o habilitats i no es solucionen per la via racional.Ni la ciència ni la tecnologia resolen els problemes humans.És una qüestió de relacions, de convivència, és a dir de sentits, emocions i això no es treballa en les aules tradicionals ni en l’e-learning tradicional, per això la importància nova del E-LEARNING-fins i tot.

No haguéssim oblidar que el coneixement està al cap però també en el cor.Les persones aprenem i compartim quan nosaltres volem (voluntat) i som responsables de les nostres relacions amb altres.

La gent pensa a la seva manera i no “de la manera correcta”, pensa el que vol i com vol.Les actituds tenen un pes molt important i això no es relaciona amb la racionalitat sinó amb l’emocionalitat, l’entorn cultural i amb la qualitat de les relacions.En qualsevol institució, es porta un control exhaustiu de les matèries primeres, dels productes, de les dades que circulen per les xarxes i fins i tot de les persones però poques vegades de les converses entre aquestes persones.

La conversa és possiblement una de les mostres màximes de la intel.ligència humana i sinó pensin en el simple que és programar un ordinador perquè jugui als escacs o realitzi càlculs laboriosos i el complicat que resulta dissenyar una ordinador capaç de mantenir un diàleg coherent i “intel ligent “.

Conversar no és intercanviar informació per prendre decisions.Conversar, com proclama Maturana, és construir i transformar la realitat juntament amb l’altre, sense ànim de convèncer amb arguments que busquen la veritat.Des d’aquest prisma és on escoltar es torna en capacitat decisiva, un escoltar actiu on l’important és fer-se càrrec dels interessos i necessitats de l’altre, en el nostre cas, de l’alumne.

En aquest àmbit adquireixen un valor decisiu aspectes com la gestió d’un mateix (autoconfiança, integritat o autocontrol) i la gestió de relacions amb altres (el treball en equip, el lideratge, la comunicació o la multiculturalitat).Tota aquesta realitat, aquest món en xarxa i al mateix temps enredat, exigeix ​​que el tutor sigui proactiu i mai reactiu, ENCARA AQUESTA ÚLTIMA FACETA S’ha de preveure SEMPRE PER CASOS D’EMERGÈNCIA I MAI DEIXAR PER SI DE CAS …

La seva missió fracassa si no aconsegueix l’objectiu que l’alumne aprengui a fer i no a aprovar exàmens.Ha de ser especialment destre en sintonitzar amb persones, detectar estats d’ànim i sensibilitats i, com es diu en el món de l’esport, ser molt hàbil a l’hora de “llegir els partits”.

 

L’aprenentatge, la col.laboració o la confiança no succeeixen sense més i de manera automàtica.Cal provocar-lo, induir, alimentar-lo, fomentar, crear les condicions idònies perquè passi i sobretot mimar-lo i cuidar-lo perquè es va perpetuar.Per aconseguir-ho, el tutor ha de desenvolupar aquesta tasca intangible guiant als alumnes cap als recursos, cap als continguts, cap als experts.En termes de màrqueting parlaríem de Fidelització.Com li demostro a l’alumne que el meu suport i la meva col.laboració li donen un valor afegit fonamental al seu aprenentatge?Hem d’aprofitar alguns beneficis de la virtualitat on per regla general, l’alumne participa més (no té vergonya d’aixecar la mà a classe), té més temps per reflexionar i analitzar el que va a preguntar o opinar ia més queda registre escrit de tot .

En aquest nou àmbit ocorre una transformació profunda perquè ja no importa que el professor sigui el que més sap d’un tema determinat, ja no és el dipositari únic de tot el coneixement.Importa sobretot que exerceixi aquest rol de tutor socràtic, que proposa el dubte, l’autoreflexió i el descobriment personal.Encara que en el seu moment no ho consideréssim així, el millor professor no era el que ens donava la resposta correcta sinó qui ens ajudava a que la trobéssim per nosaltres mateixos.

En l’exercici d’aquesta funció trobarem cada vegada més tutors provinents del món professional que l’acadèmic, amb l’avantatge que els tutors virtuals, igual que els alumnes, poden realitzar el seu treball amb independència del lloc físic i això obre enormes possibilitats per comptar amb els millors experts allà on es trobin.

(Foto: els millors tutors virtuals vénen del món de la ermpresa no de l’educació presencial)

 

Ara bé, un bon professional no és automàticament un bon professor i un bon professor presencial tampoc és un bon formador en línia Un professor ha Aprendre a Ensenyar per després Ensenyar a Aprendre (i no tant ser el millor expert en la seva matèria).

Un alumne ha Aprendre a Aprendre i en certa manera a Desaprendre.Per aprendre s’ha de deixar anar i abandonar la certesa.Si penso que no necessito saber i que el que tinc davant no té res a ensenyar-me, llavors no l’escolto ja que només vull que confirmi el que penso.Per tant NO reflexiono, no em faig preguntes i per tant NO aprenc perquè em domina la supèrbia, es bloqueja l’interès, la innovació i l’aprenentatge.Innovar significa canviar i no clonar que és el que venim fent durant segles.

Desaprendre no significa oblidar tot l’après, tot el camí recorregut fins ara, significa estar obert a reconèixer el que segueix sent vàlid i el que cal adaptar. Obert a posar en dubte.Tots parlem des del que hem adquirit d’altres persones que hem conegut, som una combinació d’aquestes persones, molts dels valors retenim.Per tant el primer requisit és voler aprendre, cal mantenir viva la capacitat de sorprendre.

Els tutors seran seleccionadors i filtradors d’informació, facilitadors del feedback adequat i se’ls valorarà més per saber ensenyar que pel seu coneixement d’una material específica.Els alumnes acabaran sent veritables Infotectives corrent sempre el risc de caure en la sobredosi d’informació coneguda com: Infoxicació.

 

Davant aquesta allau, recolzar només en la nostra memòria ja no n’hi ha prou encara que ens serveix d’inestimable ajuda.Els bons mestres encoratgen l’experimentació ja no tenir por a l’error i reconèixer com a oportunitat per millorar i aprendre, considerant-lo com un dret fonamental de l’ésser humà.“Perdent vaig aprendre: més val el que vaig aprendre que el que vaig perdre”. I és en aquesta tasca on té realment sentit allò de guiar, escoltar, motivar, aconsellar, preguntar, moderar, impulsar, animar i facilitar.El tutor virtual és responsable per tant de garantir la col.laboració, cooperació, compartició, construcció, comunicació, cohesió i dinamització.Són agents i campions del canvi, portaveus d’aquesta desconeguda cultura de compartir.Hem de tenir present que en certa manera, la web va ser concebuda en els seus inicis com un projecte per a la gestió del coneixement i compartició d’informació …
La informació es transmet per les xarxes, el coneixement es construeix per l’educació i per això els tutors sempre tindran un rol essencial escoltant, motivant, preguntant, acompanyant, facilitant a través d’aquest nou concepte de conversa.
Molts entorns d’aprenentatge basen la seva estratègia a crear una comunitat, posar tutors, fòrums, xats, biblioteques, continguts, etc.La comunicació té una enorme importància en aquest procés.Però més que la comunicació és el diàleg, l’intercanvi que em fa reflexionar sobre el que l’altre em diu, comparar-lo amb la meva pròpia opinió i construir una resposta.

No aprenem gran cosa dels que pensen igual que nosaltres.Però de nou, caiem en l’error de pensar que creant un entorn ric en relacions i comunicacions, les persones aprendran de manera automàtica.Algú creu que podrà aprendre a cuinar pel fet de pertànyer a una comunitat d’experts en el tema, pel fet de llegir articles, participar en fòrums, xats, etc?Fals.

Aprendrà fent, és a dir, cuinant i com més practiqui, millor.La idea sol resultar xocant però com hem mencionat anteriorment, primer ha de ser la pràctica i després la teoria.Si jo no em faig una pregunta, no aprenc.Si no me l’estic fent quin sentit té tot aquest entorn ric en recursos amb experts, continguts, relacions, etc.? Les comunitats de pràctica porten aquest qualificatiu perquè estan lligades a l’experiència i no a la teoria.El coneixement abstracte ha imposat la seva dictadura durant massa temps.

 

Què ens depararà el futur?

Siguem conscients que estem parlant d’un canvi dràstic i per tant realment complicat. Li demanem al professor que cedeixi el seu protagonisme, renunciï a la seva autoritat i exerceixi un rol per al qual ningú li ha preparat, incloent al mateix temps una dolorosa revolució tecnològica .Crec que tots reconeixem que els professors juguen un paper crucial.Passen més temps amb els nens que els propis pares i tenen a les mans la enorme responsabilitat de co-educar-los.No obstant això amb prou feines se’ls donen eines i recursos i en la pràctica no els reconeixem aquest paper essencial.

 

 
La conclusió és clara:

 

No podem seguir ensenyant les mateixes coses i de la mateixa manera.L’educació i la formació són avorrides, massa serioses i deixen escàs marge a l’entreteniment.Els professors han de jugar un paper diferent, i que serà més important que el que han desenvolupat fins ara perquè la informació i coneixement que abans transmetien, avui ja estan disponibles en múltiples formats.En lloc d’estar tancats en una aula, participaran en el disseny de cursos i simulacions, en la construcció de plataformes, d’eines d’autor, en la tutorització, seguiment i avaluació d’alumnes, en la selecció de continguts, en el disseny d’itineraris formatius i currículums, en la gestió de coneixement, en els equips de desenvolupament de productes.Aquest panorama té també els seus peatges.

El tutor ha d’acceptar que efectivament els alumnes saben més que ells en algunes coses i que per tant en ocasions els rols s’intercanvien i això possibilita una immillorable oportunitat per aprendre.També ha comprendre que es tracta d’ensenyar a les persones a pensar i que per això hem de induir objectius, fer que fallin les expectatives, ajudar entendre perquè i facilitar eines perquè corregeixin la seva teoria i aprenguin.

En un curs ben dissenyat, un alumne haurà tingut èxit, i per tant un tutor també, si ha après a FER (acompliment) i no només a saber (informació)Sense perdre de vista que l’important és el què necessita saber l’alumne i el què li interessa, no el molt que sàpiga el professor.És una oportunitat única de revaloritzar l’essencial rol social dels professors, avui en dia fortament desprestigiat i desprotegit i per això E-LEARNING-fins i tot, ens ajuda.

[1]
Per finalitzar vull deixar una pregunta simple i una reflexió en l’aire:
Quants professors / tutors, directors de formació o directors generals involucrats en aquests assumptes han fet un curs d’e-learning com a alumnes?I quants estarien disposats a cursar un tenint la possibilitat de fer un curs presencial?Es sorprendran amb la resposta i és que, com diu un conegut refrany: no és el mateix predicar que donar blat.
La tasca que tenim per davant és, alhora, un repte temptador i una aventura gegantina.Vull creure que caminem cap a una societat d’homes més lliures, de persones cada vegada més autònomes i més capaços de prendre el control de les seves vides.Abans s’educava per aprendre a obeir i després treballar en una fàbrica / empresa on seguir obeint.Avui volem persones emprenedores, que pensin per si mateixes i per aconseguir-ho cal ensenyar d’una altra manera, lliurar tot el poder.Per guiar i controlar la seva vida no podran deixar mai d’aprendre, no hi ha cap garantia que el que avui els serveix demà segueixi sent útil.Però això significa que si uns guanyen llibertat i control, altres la perden i ja sabem el humanament complicat que resulta renunciar al poder

 

.Els prenedors de decisions, les persones que dirigeixen empreses, sistemes educatius i governs i que ho faran encara durant bastants anys van néixer, van créixer i es van educar en un model tradicional.No van tenir contacte amb un ordinador fins que van començar a treballar i tenen, amb honroses excepcions, un concepte poc innovador i modern de l’aprenentatge.Tinguem això sempre present per moderar l’optimisme que de vegades es desborda.
Finalment i per no generar falses expectatives, cal advertir que no aprendran gran cosa per llegir aquest article.Com a molt, em conformo amb que trobin algunes idees inspiradores i altres provocadores però poc més.I les raons són simples:

En poques setmanes s’oblidaran de la major part del que llegeixin.A més no s’aprèn en data fixa sinó quan es necessita per resoldre algun problema (just in time).I el realment important són les preguntes que sorgeixin al cap quan llegeixin estàs pàgines, preguntes que moltes vegades quedaran sense resposta.Per tant, els recomano que recopilen i contrastin tan ampli espectre d’opinions sobre el tema com sigui possible en lloc de fiar-se d’un sol expert, institució, informe … AH, i pensa que els VERITABLES “EXPERTS” en la nova formació i educació són els alumnes-usuaris i si no ho creiem així caurem en els mateixos “pecats” que hem tingut de forma endèmica, creure que el paper del mestre és el principal i que a cop d’exàmens i notes controlarà tot el procés,; gran error com hem comentat, per tot això ni l’avaluació, ni els continguts, ni tan sols les metodologies …, són ja el més important, la nova era de FORMACIÓ-EDUCACIÓ, passa pel protagonisme únic de l’ALUMNE-USUARI, i és a partir d’aquest que hem d’organitzar tota una posada en escena que vagi a la recerca del “seu” benefici,.

Si això es produeix, tambén arribarà el bon fer de tot el procés (objectius, contendre, metodologies, avaluacions, ….), I si bé, és com el món al revés, però és que realment s’ha de fer així, el passat passat està, conservarem el bo que ha tingut però instaurar un nou “regne”, el de l’alumne-usuari, és el seu temps, la seva època, i és per aquesta per la qual hem de lluitar, ell és el NOU REI i els “súbdits” hem de crear, pensar, .. perquè el nostre rei estigui bé, ja que si ell ho està, els altres també ho estarem, i en això ens basem en el nou i modern E-LEARNING-Inclusiu, fins i tot!

 

Juandon

 

 

Referències:

 

.Juan Domingo Farnós and Roger Schank (castellà): Roger Schank y juandon, cambian la educación…

https://juandomingofarnos.wordpress.com/2011/05/14/roger-schank-y-juandon-cambian-la-estructura-clasica-de-la-educacion/

 

Jesús Martínez Marín:  “No todo el mundo quiere a Roger Schank”

http://trabajocolaborativoenred.wordpress.com/2010/02/06/no-todo-el-mundo-quiere-a-roger-shank/

 

Cristóbal Cobo : Aprendizaje Invisible.

http://prezi.com/9kgb4daijqim/aprendizaje-invisible/.

 

Felipe Jiménez. Pensamiento de Diseño

http://www.slideshare.net/jimenezcano/pensamiento-de-diseo

 

George Siemens i Stefen Downes , ( MOOCs):

http://www.sorayapaniagua.com/2011/06/05/la-madre-de-todos-los-moocs/

 

Juan Domingo Farnós: “E-learning-Inclusivo”(formació oberta)

https://juandomingofarnos.wordpress.com

 

http://www.scoop.it/t/e-learning-inclusivo/curate

 

Jay Cross:Informal learning:

http://www.informl.com/

 

Doug Johnson  Learning and Teaching Information Technology 
Computer Skills in Context

 

http://www.libraryinstruction.com/info-tech.html

 

Sir Ken Robinson: Ken Robinson says schools kill creativity

 

http://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity.html

 

Dolors Reig: Aquí importamos todos: Clay Shirky y algunas de las ideas que están cambiando el mundo

http://www.dreig.eu/caparazon/2009/05/26/clay-shirky-here-comes-everybody/

 

David Wiley : Les “noves intitolacions” (crítica als MOOCs)

http://davidwiley.org/

 

David Warlick: 10 Disruptions that could Transform Your Classroom

 

http://davidwarlick.com/2cents/?p=1705

 

George Siemens. El Connectivisme

http://www.elearnspace.org/Articles/connectivism.htm

 

Manuel Castells. Internet y la Sociedad en Red

http://www.uoc.edu/web/cat/articles/castells/castellsmain2.html

 

Dolors Reig. Entornos personales de Aprendizaje (Stefen Downes):

http://www.dreig.eu/caparazon/2009/06/10/ple-pln-entornos-personales-de-aprendizaje/

 

Tim Berners-Lee: Open data en la Red

http://amedioentender.blogspot.com/2010/07/video-de-tim-berners-lee-sobre-open.html

 

Angel-Pío González Soto y Juan Domingo Farnós Miró: usabilidad y accesibilidad para E-learning-Inclusivo:

http://es.scribd.com/doc/35037761/Angel-Pio-Gonzalez-Soto-y-Juandon

 

Juan Domingo Farnós i Miró: bases para E-learning-Inclusivo:

http://es.scribd.com/doc/33025056/Bases-Para-e-Learning-Inclusivo

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


[1]

Anuncios